Libuse Jarcovjáková
Arles, Les Reencontres photographiques de 2019.
Havíem recorregut una gran quantitat de sales i exposicions, embriagats de imatges. Del color elèctric i artificiós de la Ouka Lele a la expo dedicada a la ” Movida madrileña” dels 80′, al blanc i negre essencial de na Helen Levitt. Ja tornàvem cap a l’apartament, cansats i acalorats ( ple estiu a la Provença…40º) i vàrem passar per davant de l’Eglise de Sainte Anne…entrem? va! una més!…I allà ens vàrem trobar amb la exposició de na Libuse Jarcovjáková.
Blanc i negre, contrast, gra, flash frontal, desenfoc…davant dels ulls es desplegava una galeria d’imatges colpidores, sinceres, quasi obscenes, un relat/diari de la vida de la autora dels anys 70 fins a finals dels 80 a Praga, durant una època no especialment lluminosa ni lliure… ens mostrava com havien viscut ella i els seus amics aquells anys, sense deixar res a fora. Desbordant la imatge se’ns mostrava ella mateixa sense embuts ni filtres.
Fora fàcil fer la comparació amb na Nan Goldin…a molts kilòmetres de distància, cadascuna a un extrem diferent del món, quasi en planetes diferents, ambdues van retratar amb la seva càmera la realitat que les envoltava sense atenir-se als cànons del documentalisme clàssic, amb fotografies tècnicament imperfectes i d’una simplicitat aparent enganyosa però plenes de poesia i de veritat, la seva veritat, moltes vegades crua. Curiosament ambdues dones, ambdues retratant la nit, fent-se autoretrats, als amics, les tempestuoses relacions de parella, les addiccions, la depressió, la sexualitat…
Sortint de la sala, a la entrada, estava a la venda el fotollibre …no m’hi vaig poder resistir. El contingut, brutal. I el continent una delícia fosca i crua, digne embolcall per un obra que colpeix al ventre…me’n adono ara, mentre escric això, que la meva biblioteca es va farcint de obres amb aquest punt en comú…van directe a les entranyes!
Comparteixo unes pinzellades de la obra i les paraules de la autora i us convido a investigar el seu perfil de Instagram @libusejarcovjakova
“Tot el matí vaig passejar el meu patí pel parc. Portava un gran barret de palla de l’Havana amb les vores esquinçades, pantalons curts y el patinet prestat dels veïns. El parc estava buit però hi era el conserge de la escola que em va preguntar per qué no hi anava. Li vaig dir que ens anàvem a viure a Cuba i que no hi havia d’anar a l’escola. Llocs llunyans, viatges, aventures era el que realment m’atreia. Però la Txecoslovàquia de la meva infantesa era un país vorejat per filferro espinós i no es permetia viatjar. Va ser una època d’opressió, durant la qual i durant més de 40 anys vam ser els vassalls polítics d’un gran imperi oriental. Tot era ideologia, estaves envoltat de propaganda política des del matí fins al vespre . I pancartes vermelles i daurades per tot arreu que intentaven evocar el futur; amb la URSS PER SEMPRE I UN DIA. Per sort, això no va quallar al meu entorn
Hi havia era un món de llibres i em passava hores i hores bevent ‘los. Aviat vaig començar a crear fotos jo mateixa. La imatge del món que m’envolta. Sempre hi ha alguna cosa que calia capturar, quelcom que no em podia perdre i simplement havia immortalitzat al cel·luloide. Vaig col·locar ocells, persones, carrers, el vent, la pluja, la nit. El camí cap a aquelles imatges estranyes passava per una cambra fosca que feia olor a desenvolupador i fixador, on allò que ja havia experimentat es tornava a materialitzar davant els ulls. La fotografia em va ajudar a entendre les coses, com si només pogués veure llocs, situacions, persones i coses a través de les fotografies. Com els somnis que tens abans d’adormir-te i abans de despertar-te, com fragments del paisatge vistos des de un tren.
Sempre que em trobava en una situació nova, hi era la meva càmera de confiança, com una mena de teràpia . La vida es representava en imatges. Les preguntes rebien respostes i la meva vida va adquirir una mena d’estructura interior.
Absolutament tot va ser una aventura. Passejades nocturnes per Praga per voreres tacades d’orina, assentaments gitanos a Eslovàquia on a les set del matí ja havia pres cinc copes de ginebra, la meva “família” gai al T-Club, on es podia riure tota la nit i el matí, en un aula plena de nens vietnamites intentant en va ensenyar als joves Czech. Allà on aterrava, ràpidament em vaig sentir com a casa, vaig formar part dels esdeveniments per poder marxar amb la mateixa rapidesa i trobar una altra llar.
Els dies, les nits i les pel·lícules eren simplement en blanc i negre. Però el que recordo està ple de colors i calidesa, proximitat humana, aromes, retalls de converses, rialles llunyanes, so de passes sobre llambordes, amor i passió”
Libuse Jarcovjáková
Arles, Les Reencontres photographiques de 2019.
Habíamos recorrido una gran cantidad de salas y exposiciones, embriagados de imágenes, desde el color eléctrico y artificioso de Ouka Lele en la exposición dedicada a la Movida madrileña de los 80 al blanco y negro esencial de Helen Levitt, Ya volvíamos hacia el apartamento, cansados y acalorados (pleno verano en Arles…40º) y pasamos por delante de la Eglise de Sainte Anne…entramos? va! venga!…y allí nos encontramos con la exposición de Libuse Jarcovjáková.
Blancos y negro, contraste, grano, flash frontal, desenfoque…delante nuestro se desplegaba una galería de imágenes impactantes, sinceras, casi obscenas, un relato/diario de la vida de la autora des de los años 70 a finales de los 80 en Praga, durante una época no especialmente luminosa ni libre…nos mostraba cómo habían vivido ella y sus amigos aquellos años sin dejar nada afuera. Desbordando la imagen se nos mostraba ella misma sin pudor ni filtros.
Es fácil compararla con Nan Goldin…a muchos kilómetros de distancia, cada una en un extremo diferente del mundo, casi en planetas diferentes, ambas retrataron con su cámara la realidad que las rodeaba sin atenerse a los cánones del documentalismo clásico, con fotografías técnicamente imperfectas y de una simplicidad aparente engañosa pero llenas de poesía y de verdad, su verdad, muchas veces cruda. Curiosamente ambas mujeres, ambas retratando la noche, haciéndose autoretratos, a los amigos, las tormentosas relaciones de pareja, las adicciones, la depresión, la sexualidad…
Saliendo de la sala, en la entrada, estaba a la venta el fotolibro…no me pude resistir. El contenido, brutal y el continente una delicia oscura y cruda, digno envoltorio para una obra que golpea en las entrañas…me doy cuenta, mientras escribo esto que mi biblioteca se va rellenando de obras con este punto en común…van directas al estómago!
Comparto unas pinceladas de la obra y las palabras de la autora y os invito a investigar a la autora en su cuenta de Instagram @libusejarcojakova
“Toda la mañana pasee mi patinete por el parque. Llevaba un sombrero de paja grande de la Habana con los bordes rotos, pantalones cortos y el patinete prestado por los vecinos. El parque estaba vacío pero estaba el conserje de la escuela que ne preguntó porqué no iba Le dije que nos íbamos a Cuba y que no tenía que ir a la escuela. Sitios lejanos, viajes, aventuras, era lo que de verdad me atraía. Pero la Checoslovaquia de mi infancia era un país bordeado por alambre de espino y no se permitía viajar. Fue una época de opresión, durante la cual y durante más de 40 años fuimos los vasallos políticos de un gran imperio oriental. Todo era ideología, estabas rodeado de propaganda política desde la mañana a la noche. Y pancartas rojas y doradas por todas partes que intentaban evocar el futuro; Con la URSS POR SIEMPRE Y UN DIA. Por suerte, ésto no cuajó en mi entorno.
Habían muchos libros y me pasaba horas absorviéndolos. Pronto comencè a crear fotos yo misma. La imagen del mundo que me rodeaba. Siempre hay alguna cosa que hacía falta capturar, algo que no me podía perder y simplemente había inmortalizado en el celuloide. Puso pájaros, personas, calles, al viento, la lluvia , la noche. El camino hacia aquellas imágenes extrañas pasaba por una cámara oscura que olía a revelador y fijador, dónde aquello que había experimentado se volvía a materializar delante de mis ojos. La fotografía me ayudó a entender las cosas, como si sólo pudiera ver lugares, situaciones, personas y cosas a través de las fotografías. Como los sueños que tienes antes de dormirte y antes de despertar, como fragmentos del paisaje vistos desde el tren.
Siempre que me encontraba en una situación nueva, ahí estaba mi cámara de confianza, como un tipo de terapia. La vida se representaba en imágenes. Las preguntas recibían respuestas y mi vida adquirió algún tipo de estructura interior.
Absolutamente todo fue una aventura. Paseos nocturnos por Praga por aceras manchadas de orina, asentamientos gitanos en Eslovaquia donde a las sieta de la mañana ja había tomado cinco copas de ginebra, mi “familia” gai a en el T-Club, donde se podía reír toda la noche y la mañana, en un aula llena de niños vietnamitas intentando en vano enseñar a los jóvenes Czech. Allí donde aterrizaba, rápidamente me sentía como en casa, formé parte de los acontecimientos para poder marcharme con la misma rapidez y encontrar otro hogar.
Los días, las noches y las películas eran simplemente en blanco y negro. Pero el recuerdo está lleno de colores y calidez, proximidad humana, aromas, retazos de conversaciones, risas lejanas, sonido de pasos sobre adoquines, amor y pasión.”
Libuse Jarcovjáková
